Dijous passat va tenir lloc a la Fontana d’Or de Girona l’acte de lliurament del guardó del Memorial Estrella Casas a la qualitat docent en ciències socials atorgat per l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. El guardonat va ser Joan Mató, professor d’història de l’IES Frederic Martí i Carreras (abans Institut de Batxillerat Frederic Martí i Carreras), de qui vaig tenir el goig de ser-ne alumne ja fa uns quants anys. Alguns dels seus ex-alumnes van ésser pressents a l’entrega del guardó, glossant la seva personalitat i la seva tasca de professor. A causa del III Congrés d’Història de Girona, jo no hi vaig poder ser present però es va fer lectura de les notes que hi vaig enviar. Aquí les poso com homenatge a en Joan Mató.

Entre les diverses qualitats que crec que ha de tenir un professor o professora d’història -o, per descomptat, de qualsevol altra matèria-, en voldria destacar dues que “el Sr. Mató” tenia i té amb escreix. La primera, un molt bon coneixement de la matèria que imparteix. No crec que es pugui ser professor o professora de res si no es coneix molt bé la matèria que s’ha de treballar. Molt més bé, molt sovint, del que potser seria estrictament necessari. Però aquest saber en teoria “de més” és precisament el que permet triar què és important i què no a cada moment; el que ens permet prioritzar; el que ens permet, en definitiva, guiar un aprenentatge. I n’hi ha una altra, fonamental també, en la qual en Joan excel•lia: en l’entusiasme demostrat per la seva matèria i en la capacitat de transmetre aquest entusiasme al seu alumnat. Només amb aquest entusiasme es pot aconseguir que alumnes amb interessos molt allunyats aparentment dels temaris s’hi interessin i facin una mica seves les vides i les experiències de la gent del passat. Ambdues coses -i altres que no tenim tenim temps d’explicar-, Joan, me las vas ensenyar -una estudiant molt i l’altre sense adonar-me’n però facilitant extraordinàriament la primera. Per això Joan, moltes gràcies. Perquè, lamentant no poder ser aquí avui, són dos punts de referència que sempre intento que guiïn la meva tasca de professor.

Podeu llegir un altre escrit sobre aquest acte al bloc Camins de ferro, de Jordi Martinoy i una notícia al bloc de l’IES Frederic Martí Carreras

Aquest post és el primer resultat d’un fructífer treball d’investigació –iniciat recentment– sobre fauna organitzacional. Per dur-lo a terme, he optat pel treball de camp com a metodologia idònia que aportés dades rellevants. Tot això sense oblidar el limitat radi d’acció amb el que compto per desenvolupar aquest estudi fora de les meves fronteres naturals, fet que m’aboca a que l’observació d’usos i costums del que m’envolta sigui la principal font per nodrir les conclusions. Guardo –perquè amagar-me’n– la lleu esperança que aquesta àrdua tasca mereixi, algun dia, el reconeixement necessari per iniciar un periple que em permeti contrastar la dita popular de “en todos lados cuecen habas y, en mi casa, a calderadas”.

Este post es el primer resultado de un fructífero trabajo de investigación –iniciado recientemente– sobre fauna organizacional. Para llevarlo a cabo, he optado por el trabajo de campo como fórmula idónea que arrojase –desde la observación– datos relevantes. Todo ello sin olvidar el limitado radio de acción con el que cuento para desarrollar este estudio fuera de mis fronteras naturales, por lo que la observación de usos y costumbres en lo que me rodea se erigirá en la principal fuente de información. Albergo –porqué ocultarlo– la leve esperanza de que tan ardua tarea merezca, algún día, el reconocimiento necesario para iniciar un periplo que me permita contrastar el dicho popular de “en todos lados cuecen habas y, en mi casa, a calderadas”. [+]

¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

Atès que no mancaran casos dignes d’estudi, no esmerçaré ni un minut a decidir per on començar. Inicio aquest estudi amb un model que tothom té a l’abast i pot valorar: el pilota, un patró universal de comportament en l’àmbit laboral, conegut també amb l’execrable mot de llepaculs. Un pilota és algú que es caracteritza, segons definició del diccionari, “per ser una persona que adula, generalment amb el propòsit d’aconseguir un avantatge”. A l’exercici d’activitats desplegades per un pilota se’l coneix amb el nom de piloteig i, sense haver-se atrevit mai a posar-ho per escrit, tal grau d’implicació mal entesa pot arribar a ser considerat com a mèrit per promocionar-se i escalar posicions en l’organigrama, ja sigui en una empresa privada o pública.

Quant més jeràrquica, rígida i piramidal és una organització, més terreny adobat troben els pilotes per desplegar les seves activitats. Però, com diu la dita, “en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones” i resulta que no som tan diferents d’aquells amb qui algun dia ens varen emparentar, malgrat que alguns es consolessin perquè se’ls assegurés que el vincle era remot: els ximpanzés. Assegut en grup, es dediquen a treure’s els polls, el seu passatemps social per excel·lència. Al marge d’una qüestió d’higiene, aquesta activitat no és gratuïta i persegueix el retorn d’un benefici, alhora que denota una estructura relacional determinada, en la que el com es fa i qui és el destinatari reflecteixen l’ordre establert. Quelcom que, en aquest assenyat estudi, hem convingut en denominar com la jerarquia del poll.

És clar que seria impossible concebre un món de pilotes sense l’existència de pilotejats, persones amb un baix índex de serotonina en el cos, que necessiten d’altres per incrementar i mantenir els nivells adequats a base de petites injeccions d’adulació desmesurada i no exempta d’efectes col·laterals. Llegeixo, en un post de Francisco Alcaide [“3 cosas innegociables”] i en referència a les actituds directives bàsiques, com pot afectar el tracte injusta un equip de treball: “Los amiguismos, los favoritismos y las afinidades personales pueden mermar notablemente el compromiso del equipo. Y si el compromiso cae, el talento se resiente.”

És [hauria de ser-ho] motiu de preocupació detectar en nosaltres mateixos una actitud així, d’igual manera que ho seria descobrir-la en algú al nostre voltant. Però quan s’ocupa una posició de responsabilitat en l’estructura, de la que depenen persones sobre les que impacten les teves decisions i indecisions, es preceptiu prendre’s el temps necessari per detectar si en l’equip hi ha un pilota. Perquè, a banda del mal que pugui estar fent en tu entorn laboral, pot ser un senyal evident de que la teva vàlua professional estigui minvant al ritme d’alguna tonadeta que t’hauria d’incomodar. No ho facis i, potser, algun dia et sorprens a tu mateix palanquejat en la comoditat que dóna pensar que ja no hi ha reptes per afrontar i taral·lejant aquella vella cançó: “…miénteme y prometo creerte”.

Este post es el primer resultado de un fructífero trabajo de investigación –iniciado recientemente– sobre fauna organizacional. Para llevarlo a cabo, he optado por el trabajo de campo como fórmula idónea que arrojase –desde la observación– datos relevantes. Todo ello sin olvidar el limitado radio de acción con el que cuento para desarrollar este estudio fuera de mis fronteras naturales, por lo que la observación de usos y costumbres en lo que me rodea se erigirá en la principal fuente de información. Albergo –porqué ocultarlo– la leve esperanza de que tan ardua tarea merezca, algún día, el reconocimiento necesario para iniciar un periplo que me permita contrastar el dicho popular de “en todos lados cuecen habas y, en mi casa, a calderadas”.

Como casos dignos de estudio no faltarán, no dedicaré ni un minuto a decidir por dónde empezar. Inicio este estudio con un modelo que todos tenemos al alcance y podemos valorar: el pelota, un patrón universal de comportamiento en el ámbito laboral, también conocido con la fea palabra de lameculos. Éste es un ejemplar que se caracteriza, según definición del diccionario, por ser una “persona que adula generalmente con el propósito de conseguir alguna ventaja”. Al ejercicio de actividades desplegadas por un pelota se le conoce con el nombre de peloteo y, sin haber osado jamás a ser puesto por escrito, semejante grado de implicación mal entendida puede llegar a ser considerado como mérito a tener en cuenta para promocionarse y escalar posiciones en el organigrama, ya sea en una empresa privada o pública.

Cuanto más jerárquica, rígida y piramidal es una organización, más terreno abonado encuentran los pelotas para desplegar su actividad. Pero, como dice el refrán, “en este mundo de monas, hay más bestias que personas” y resulta que no somos tan diferentes de aquellos con quien algún día nos emparentaron, los chimpancés, aunque algunos se consolaran porque se les asegurase que el vínculo era remoto. Sentados en grupo, se dedican al despioje, su pasatiempo social por excelencia. Al margen de una cuestión de higiene, tal actividad no es gratuita y persigue el retorno de un beneficio, a la vez que denota una estructura relacional determinada donde el cómo se hace y quien es el destinatario reflejan el orden establecido. Algo que, en este sesudo estudio, hemos convenido en denominar como la jerarquía del piojo.

Claro que sería imposible concebir un mundo de pelotas sin la existencia de peloteados, personas con bajo índice de serotonina en el cuerpo, que necesitan de otros para poder incrementar y mantener los niveles apropiados a base de pequeñas inyecciones de adulación desmedida y no exenta de efectos colaterales. Leo, en un post de Francisco Alcaide [“3 cosas innegociables”] y en referencia a aptitudes y actitudes directivas, como puede afectar el trato injusto a un equipo de trabajo: “Los amiguismos, los favoritismos y las afinidades personales pueden mermar notablemente el compromiso del equipo. Y si el compromiso cae, el talento se resiente.”

Es [debería serlo] motivo de preocupación si detectamos en nosotros mismos una actitud así, de igual manera que lo haríamos si lo descubriéramos en alguien a nuestro alrededor. Pero cuando se ocupa una posición de responsabilidad en la estructura, de la que depende un grupo de personas sobre las que impactan tus decisiones e indecisiones, es preceptivo tomarse el tiempo necesario para detectar si en el equipo hay un pelota. Porque, además del daño que pueda estar causando en tu entorno laboral, puede ser una señal evidente de que tu valía profesional esté mermando al ritmo de algún sonsonete que debiera incomodarte. No lo hagas y, quizás, un buen día te sorprendas a ti mismo apalancado en la comodidad que te da pensar que ya no hay retos que afrontar y tarareando aquella vieja canción: “…miénteme y prometo creerte”.

¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

Si quieres dejar un comentario, hazlo al final de la entrada original. [+]

Molts de grups-classe hi han passat, per escoltar contes, per veure un telescopi, per descobrir el sistema solar…

La carpa, situada estratègicament sota l’autoritat de la Catedral i Sant Feliu, continuarà al mateix lloc perquè dilluns i dimarts hi té lloc una altra activitat, relacionada amb l’Any Darwin: Viatge per l’Evolució.

La veritat és que sempre que la UdG ha organitzat activitats de divulgació científica per a mainada han funcionat bé. I el que em sembla més important, la ciutat ja s’hi comença a acostumar, i les escoles a comtpar-hi. Per això cada cop hi ha més gent que hi va. Naturalment hi ha la bona feina de la gent de la Unitat de Divulgació Científica de l’OITT de la universitat.

Aquest matí he assistit a Mataró a la jornada Emprendre el Futur, organitzada per stic.cat amb el Fòrum Innova. Es tracta d’una nova edició de la jornada que vam coorganitzar al Parc Científic i Tecnològic de la UdG per l’abril d’aquest any. 18 píndoles de cinc minuts, amb un petit descans després de les 9 primeres.

A part d’anar apuntant les principals idees de la jornada, he anat participant al twitter amb el hashtag #innova360, fent-hi a més alguna reflexió.

La veritat és que ha estat una voràgine de bones idees, massa, de fet la densitat d’idees per minut era massa elevada i no he tingut temps de pair-les ni d’apuntar-les. El principal problema, però, ha estat que un dels ponents, emprenedor de cuinats de qualitat envasats al buit, ha repartit el seu menjar força abans del coffee-break, i a tothom li ha vingut gana amb la bona olor que feina. A la segona part, per sort, la xerrada de fragàncies ens ha permés olorar un perfum molt agradable.

A la xerrada hi havia força gent jove. Hi ha anat a escoltar i a prendre notes. Els he vist participatius, receptius.

He pogut intercanviar, en el poc temps del coffee-break, impressions amb els membres d’stic.cat i amb en Genís Roca. Com sempre, genials tots ells.

La gent de Mataró ha muntat una gran carpa al bell mig del Parc Central, amb un bon auditori i molts stands. Una ubicació molt cèntrica per a una fira molt interessant. Els desitjo molt d’èxit.

I per acabar, una grase que he sentit: Pensament divergent: posant ordre a les idees boges.

(A la foto: en Francesc Grau presentant la seva píndola de 10 punts sobre les claus per entendre avui la internet del demà)

L’exposició és interessant, va més aviat d’il.lusions òptiques, efectes físics i mecànics, i també hi ha una sala on els espectadors reben un joc de màgia del mag Tamariz, que ho té gravat en video. És espectacular. No hi ha revelació de secrets màgics però sí que hi ha efectes curiosos, qüestions psicològiques i plantejaments que sobten. I tot plegat de forma dinàmica, amb jocs en moviment, amb participació dels visitants.

Val la pena, en la meva opinió, visitar aquesta exposició, que és complementada per la de Nombres, just al cantó.

Han estat uns 140 assistents, dels Instituts de Santa Coloma de Farneres, Anglès i Sant Hilari Sacalm. Un cop acabada la xerrada, ja rebut contactes personals i pel facebook d’estudiants que s’interessen per les coses del nostre grup de recerca i també de professors que desitgen participar en les nostres activitats. Es tracta d’allò que modernament se’n diu networking.

A la foto, amb el grup de Sant Hilari.

Demà dijous s’inaugura el III Congrés d’Història de Girona, dedicat aquest any a la Guerra del Francès i al seu context històric, i dedicat especialment a la problemàtica de les terres de frontera. Per això du per subtítol “Guerra i poder en terres de frontera (1792-1823)”.

Qualsevol ciutadà pot assistir-hi, en tot o en part. Qui vulgui assistir a tot el congrés i obtenir després les actes (i els estudiants, que vulguin un crèdit de lliure elecció), es poden inscriure demà mateix i pagar la taxa que és de 20€. Tanmateix, si algú vol assistir a alguna de les seves activitats pot fer-ho lliure i gratuïtament i sense necessitat d’inscriure-s’hi.

El Congrés tindrà lloc a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG (el dijous) i a l’Institut d’Estudis Gironins (el divendres). Podeu consultar el programa definitiu a la web de la Universitat de Girona.

Llegint Ciencia en el XXI acabo de descobrir una curiosa aplicació gentilesa de Ciencia Directa (Xarxa d’espais de divulgació científica i tècnica d’Andalusia) on podem buscar la “nostra” estrella. Entre els milers de milions d’estrelles que hi ha a l’univers aquesta aplicació et proposa buscar si n’hi ha cap que, la llum que ens n’arriba, nesqués amb tu; és a dir, que emetés fotons el dia que vares néixer i ara mateix arribin als nostres ulls. Per fer-ho ràpidament només cal que cliquis l’enllaç directe Troba la teva estrella.

Jo he buscat la meva estrella i l’he trobat. És la HIP 51317. Es tracta d’una estrella de magnitud aparent de 9.65, per tant, no és visibel a a ull nu i es troba a 23 anys llum de la terra. Està classificada dins el Catàleg Hipparcos, el qual no és tan conegut com el Messier entre els aficionats a l’astronomia (si més no jo no havia sentit a parlar mai de l’ HIP), però és important per ser un producte d’una missió de l’Agència Espacial Europea.

Jo ja he trobat l’estrella que ara mateix em veu néixer, és a dir, la llum solar reflexada per la Terra quan vaig néixer ara mateix està arribant allà. Per tant, si ara mateix hi hagués algun observador amb un potent telescopi (prou potent per veure un cos d’uns 40 cm (?) per la finestra d’una clínica de la ciutat comptal) a les proximitats de dita estrella em veuria néixer! O, encara més sorprenent, si ara mateix em pogués teletransportar (ara pot fer riure però d’aquí a uns anys m’agradarà tornar-ne a parlar a aquest bloc…) a un possible planeta orbitant a aquesta estrella (i amb un telescopi sota el braç) podria assistir al meu propi naixement!

Avui ha estat un dia especial, un dia que per un cantó em permet recordar els bons moments viscuts fa quatre anys durant les eleccions al rectorat de la UdG, i que per un altre cantó significa l’inici d’un canvi. Es tracta d’un pas més, d’una pedra més que conforma el camí.

Perquè tota pedra fa paret.

(Foto de l’entrada Building a dry-stone wall http://www.mygarden.lt/wp-content/uploads/dry_stone_wall.jpg)

Fa un parell de setmanes El País va publicar el reportatge La Universidad española renquea en investigación que pretenia aixecar una veu crítica a la qualitat dels centres investigadors espanyols. El més interessant del reportatge, però, és que correspon al rànking de Scimago que ja vaig comentar fa algunes setmanes. A diferència del rànking original (al menys el pdf) que està ordenat per quantitat de publicacions (és a dir, per la mida), la taula proporcionada per El País ordena les universitats pel criteri de qualitat de les publicacions.

La UdG ha tingut la sort (se la deu haver buscada!) d’estar en el tercer lloc; de fet, les catalanes hi juguen un paper ben galdós. Per cert, els centres hospitalaris estan segregats dels universitaris. De fet, La Vanguardia va recollir una altre bona nova per als gironins: la molt bona posició en qualitat de la recerca de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (gairebé totalment, fins al 2007, dins de l’Hospitat Josep Trueta); titulava, a les pàgines locals de la seva edició de 13/11, “Eureka“, començant amb En el pot petit hi ha la bona confitura i a l´hospital Josep Trueta hi ha un dels equips investigadors més reduïtperò més potent de l´Estat, i fins i tot d´Europa. Tant és així que la recerca que dia a dia es treballa en els laboratoris de Girona.

Cal apretar fort per continuar la bona feina. Endavant.

Ara ens faran una mica de cas, potser. Perquè només dient-ho als diaris locals de Girona no hem tingut gaire resssó.

Aquesta setmana em va arribar, a la safata d’entrada, la història d’una competició de rem entre japonesos i espanyols. Després, he descobert que és molt coneguda, així que m’estaré de tornar a reproduir-la íntegrament en aquest post perquè la podeu trobar aquí. La llegeixo, divertida, i se m’acut que podríem extreure’n lliçó sobre l’eficiència dels equips de treball, les retribucions i el repartiment de funcions. O, com no, de motivació, compromís i implicació.

Esta semana me llegó, a la bandeja de entrada, la historia de una competición de remo entre japoneses y españoles. Después he descubierto que es archiconocida, así que me ahorraré reproducirla íntegramente en este post, ya que la podéis encontrar aquí. La leo, divertida, y se me ocurre que podríamos extraer moraleja sobre la eficiencia de los equipos de trabajo, las retribuciones y el reparto de funciones. O, cómo no, de motivación, compromiso e implicación. [+]

¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

A la vista de com acaba la història, em quedo amb el regust estrany de saber que –com es diu popularment– pagà els plats trencats l’abnegat remer, l’únic que semblava tenir clar el seu paper en tot aquest absurd. Al menys al començament i sempre deixant de banda que complicar-li la vida a un altre amb experiments de management pugui ser considerat una professió o un rol.

La qüestió és que, actualment, les organitzacions han de gestionar intangibles. Acostumades a comptar pilonets al cim de la taula –capital, inversions, plantilles…–, això se’ls hi escapa al bon entendre. I com en la historia que ens ocupa, es resisteixen a mirar al seu voltant i esbrinar i aprendre del què fan i com ho fan aquells a qui sembla que els hi va prou bé. És clar que un exercici així requereix un cert grau d’humilitat i disposició a l’anàlisi i a enfrontar [possiblement] maneres diferents de fer les coses. I per això mateix, de vegades, opten per seguir amb les maneres de fer que tenim gravades a foc i que coneixem sota el [mal]nom de cultura organitzacional.

Quan es necessita del concurs de tothom per tirar endavant malgrat una falta de lideratge evident, algunes organitzacions recorren –maliciosament– a d’altres discursos, més subtils i que, en els seus inicis, acostumen a funcionar. En un dels seus últims post, Julen diagnostica el perquè, a la llarga, el relat no és sostenible: les empreses, ens diu, “…manejan con demasiada alegría el discurso emocional.” La regla bàsica hauria de ser no prometre res que no estiguin disposades a acomplir. De no ajustar-se a aquesta premissa, el discurs s’extingeix –sobreexplotats, a l’igual que la resta de recursos–, deixant una estela d’indiferència que es tradueix en que cada cop són menys els que romanen permeables al missatge.

La qüestió és que “la empresa ya no es un eje vertebrador de nuestras vidas”, segueix Julen en el seu bloc: “Quizá el trabajo pueda serlo, pero no la empresa (…) La empresa no es de fiar, el contrato que firmamos es lo que es: dinero a cambio de horas. Léelo, repásalo bien: ¿qué encuentras en ese contrato que vertebre tu vida? Nada, es demasiado prosaico.”

Des de fa uns anys, sento que enyoro aquells anys en què una es llevava per anar a treballar, sense més: complia amb les seves obligacions i se’n tornava. Era un temps on la motivació principal residia en haver de guanyar les garrofes. En aquells anys, tampoc tan llunyans, no proliferaven tant les arengues ni els pretesos lideratges de pa sucat amb oli. Ningú et demanava que li lliuressis –incondicionalment– quelcom del que ets senyor i administrador: les teves aspiracions, motivacions i il·lusions. Em debato entre la nostàlgia per aquells temps i la rebel·lió del moment actual. I, de mentre, desitjo que ningú se m’acosti per fer-me la pregunta de rigor: “estem o no estem, al mateix vaixell?”. Què bé que ho il·lustra Quino!

Suposo que davant aquesta qüestió, el silenci esdevé una resposta fallida. Però tampoc és empresa fàcil armar-se de confiança cega per enrolar-se en segons quines naus i amb segons quina tripulació. I, tanmateix, queda clar que l’oceà no és el medi ideal per baixar el peu i desembarcar quan ho creguis imperant, sense dilació. Per això, he de confessar que –d’un temps a aquesta part– servidora es declara més de secà, on encara és factible intentar preservar la independència i la llibertat al més pur estil d’en Jeremiah Johnson.

Esta semana me llegó, a la bandeja de entrada, la historia de una competición de remo entre japoneses y españoles. Después he descubierto que es archiconocida, así que me ahorraré reproducirla íntegramente en este post, ya que la podéis encontrar aquí. La leo, divertida, y se me ocurre que podríamos extraer moraleja sobre la eficiencia de los equipos de trabajo, las retribuciones y el reparto de funciones. O, cómo no, de motivación, compromiso e implicación.

A la vista como termina la historia, me quedo con el sinsabor de saber que –como se dice popularmente– pagó el pato el abnegado remero, el único que parecía tener claro su papel en toda este absurdo. Al menos al principio y siempre dejando de lado que complicarle la vida al prójimo con experimentos de management pueda considerarse una profesión o un rol.

La cuestión es que, actualmente, las organizaciones deben gestionar intangibles. Acostumbradas a contar montoncitos encima de la mesa –capital, inversiones, plantillas…–, esto se les escapa al buen entender. Y como en la historia que nos ocupa, se resisten a mirar alrededor y averiguar que hacen y cómo lo hacen aquellos a los que parece irles bien. Claro que semejante ejercicio requiere un cierto grado de humildad y disposición al análisis y a afrontar [posiblemente] maneras diferentes de hacer las cosas. Y por eso mismo, a veces, optan por seguir con las maneras de hacer que tienen grabadas a fuego y que conocemos bajo el [mal]nombre de cultura organizacional.

Cuando se necesita del concurso de todos para avanzar a pesar de la falta de liderazgo evidente, algunas organizaciones recurren–maliciosamente– a otros discursos más sutiles y que inicialmente, acostumbran a funcionar. En uno de sus últimos post, Julen diagnostica porqué, a la larga, el relato no es sostenible: las empresas, nos dice, “…manejan con demasiada alegría el discurso emocional.” La regla básica debería ser no prometer nada que no estén dispuestas a cumplir. De no ajustarse a esta premisa, el discurso languidece –sobreexplotado, al igual que todos los demás recursos–, dejando una estela de indiferencia que se traduce en que cada vez son menos los que permanecen permeables al mensaje.

La cuestión es que “la empresa ya no es un eje vertebrador de nuestras vidas”, prosigue Julen en su blog: “Quizá el trabajo pueda serlo, pero no la empresa (…) La empresa no es de fiar, el contrato que firmamos es lo que es: dinero a cambio de horas. Léelo, repásalo bien: ¿qué encuentras en ese contrato que vertebre tu vida? Nada, es demasiado prosaico.”

Desde hace algún tiempo, siento que añoro aquellos años en que una se levantaba para ir a trabajar, sin más: cumplía con mis obligaciones y se iba. Un tiempo en que la mayor motivación residía en tener que ganarse el sustento. En aquellos años, no tan lejanos, no proliferaban arengas ni pretendidos liderazgos de tres al cuarto. Nadie reclamaba que le entregases –incondicionalmente– algo de lo que eres señor y administrador: tus aspiraciones, motivaciones e ilusiones. Me debato entre la nostalgia por aquellos tiempos y la rebelión del momento actual, mientras deseo que nadie se acerque para formularme la pregunta de rigor “¿Estamos o no, en la misma barca?”. ¡Qué acertadamente lo ilustra Quino!

Supongo que ante esta cuestión, el silencio es una respuesta fallida. Pero tampoco es empresa fácil armarse de confianza ciega para enrolarse en según qué naves y con según qué tripulaciones. Desde luego, queda claro que el vasto océano no es el medio ideal para echar el pie y desembarcar cuando lo crees imperante, sin dilación. Por eso, debo confesar que –de un tiempo a esta parte– servidora se declara más de secano, donde aún es factible intentar preservar la independencia y la libertad al más puro estilo de Jeremiah Johnson.

¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

Si quieres dejar un comentario, hazlo al final de la entrada original. [+]

He vist a Improbable Research que una nova revista d’accés obert, Rejecta Mathematica, es dedicarà a publicar, prèvia àmplia discussió, articles que hagin estat rebutjats en altres revistes de caire matemàtic. Els editors d’aquesta revista jo han anunciat així:

We are pleased to announce that the inaugural issue of Rejecta Mathematica is now available at math.rejecta.org! To recap our mission, Rejecta Mathematica is an open access, online journal that publishes only papers that have been rejected from peer-reviewed journals in the mathematical sciences. In addition, every paper appearing in Rejecta Mathematica includes an open letter from its authors discussing the paper’s original review process, disclosing any known flaws in the paper, and stating the case for the paper’s value to the community.

De fet, n’hi ha de cinc tipus, al menys:

“mapping the blind alleys of science”: papers containing negative results can warn others against futile directions;
“reinventing the wheel”: papers accidentally rederiving a known result may contain new insight or ideas;
“squaring the circle”: papers discovered to contain a serious technical flaw may nevertheless contain information or ideas of interest;
“applications of cold fusion”: papers based on a controversial premise may contain ideas applicable in more traditional settings;
“misunderstood genius”: other papers may simply have no natural home among existing journals.

Aquesta iniciativa, si té per objectiu que es pugui publicar amb independència de l’status social-investigador d’un grup de recerca o d’un investigador, fruit del procés de peer-review, perfecte. Si es tracta de publicar qualsevol cosa sense mirar-s’ho gaire, no anirem pas enlloc.

Al primer número hi ha un article que m’interessa, sobre qubits: Mass Matrix Transforms in Qubit Field Theory. No sé pas si hi entendré gaire res, però seguiré el procés per a la seva acceptació i la discussió que s’hi generi.

Ahir al migdia l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la UdG estava plena com jo mai no l’hi havia vist. Gent asseguda pels passadissos. Estudiants i professors de secundària, estudiants de la Facultat, professors… Quan hi ha una persona mediàtica, simpàtica i oberta com en Francesc Mauri, “hom del temps” de TV3, aquestes coses passen.

Abans de la xerrada d’en Mauri vaig poder pronunciar unes paraules (poques, ja que la gent estava impacient de proporcionar un fort aplaudiment al seu home del temps) sobre la importància de la Setmana de la Ciència, sobre el que representava el Dia de Sant Albert a Ciències (Ciència al teu abast) i la V Fira de la Química, i també els diferents actes organtizats per la UdG a la Plaça dels Jurats de Girona, relacionats amb l’Any de l’Astronomia i amb l’Any Darwin.

Tota la programació de la Setmana de la Ciència a la UdG es pot consultar a la web corresponent, i les activitats són d’accés totalment lliure. Segur que ens ho passarem bé.

Avui, dia 13 de novembre de 2009, a la Facultat de Ciències de la UdG és festa grossa! Aquest matí hem celebrat la diada de Sant Albert (patró dels científics, 15 de novembre) amb la V Fira de la Química.

Rebuda dels estudiants de batxillerat dels diversos centres de la demarcació que avui ens han vingut a visitar. Vestíbul de la Facultat de Ciències, 10 h.

Els estudiants de batxillerat que avui hem rebut a la Facultat de Ciències de la UdG han pogut gaudir i participar de diversos tallers, exposicions, demostracions i xerrades de divulgació científica.

Així s’ha inaugurat l’exposició Química i esport: Nous materials en esports de muntanya, resultat del treball acadèmicament dirigit dut a terme pel company Pau Bosch i el professor Pep Duran. L’exposició s’ha presentat en forma de plafons informatius on, de forma detallada, s’hi ha mostrat la importància de la química en la investigació i síntesi de nous materials, més resistents i lleugers, necessaris per a facilitar i incrementar la seguretat dels diversos esports de muntanya com l’apinisme o l’escalada. L’exposició ha estatat acompanyada per una espectacular exhibició d’escalada a càrrec dels professionals d’Aresta.

Inauguració de l’exposició Química i esport: Nous materials en esports de muntanya per part dels autors, Pau Bosch i Pep Duran (Química UdG, C4D UdG).

Exposició Química i esport: Nous materials en esports de muntanya. D’esquerra a dreta, Jordi Cañigueral (alpinista), Pep Duran (Departament de Química UdG/ C4D UdG) i Pau Bosch (estudiant de químiques, UdG).

Exhibició d’escalada a càrrec dels professionals d’Aresta en motiu de la inauguració de l’exposició Química i esport: Nous materials en esports de muntanya.

Els estudiants preuniversitaris que havui han visitat la Facultat de Ciències també han pogut participar en diversos tallers com el Racó del fred: Petrifiquem una flor o Què és un superconductor. On han pogut descobrir algunes aplicacions del nitrogen líquidm, com la congelació ràpida de diversos materials o proporcinar la propietat de superconductivitat a un tipus de ceràmica.

Taller Què és un superconductor. Els alumes han pogut veure amb els seus propis ulls com una ceràmica tipus YBCO presenta superconductivitat quan és refrigerada amb nitrogen líquid i com fa levitar un imant. Així, han pogut entendre la seva aplicació en els trens Maglev i han discutit la seva possible aplicació en la conducció d’electricitat.

Una altra exposició que s’ha presentat a dia d’avui ha estat la titulada Química entre fogons on s’ha presentat la química de la cuina i el rebost de casa. Vinagre, sucre, sal, cafè, lleixiu, oli o tefló… tot és química! D’aquesta manera volem mostrar la quotidianitat de la química a les nostres vides.

Exposició Química entre fogons.

Per acabar la festa de la Ciència hem tingut el gran honor de comptar amb la presència de Francesc Mauri, un dels homes del temps de TV3. Qui ens ha ofert durant tants anys, i esperem que en segueixi molts més, la informació meteorològica del nostre país, avui ens ha presentat la xerrada El canvi climàtic: què hi podem fer. L’Aula Magna de la Facultat de Ciències s’ha fet petita per escoltar Mauri, qui ens ha presentat el fenomen del canvi climàtic com a normal com a concepte (tot canvia i el clima també ho ha get sempre) però anormal (i preocupant) per la velocitat que presenta des de fa uns anys per la influència humana en aquest canvi i els greus efectes mundials que comencem a notar. Hem conegut que el gas que influeix en major grau en l’efecte hivernacle és el vapor d’aigua, seguit del CO₂ i que tenim alternatives a les fonts d’energia actuals, les quals ens causen una dependència dels altres països, com són les energies renovables.

D’esquerra a dreta. Francesc Mauri (conferenciant, meteoròleg de TVC), Victòria Salvadó (Química UdG i Degana Facultat de Ciències UdG) i Miquel Duran (Química UdG i Vicerector de política Científica UdG).

El canvi climàtic: què hi podem fer.
Xerrada a càrrec de Frances Mauri.

Acabada la xerrada en Francesc Mauri m’ha pogut dedicar el llibre El nostre temps: Amb les fotografies dels espectadors de TV3.

Molt bona diada de Sant Albert a tots els científics i aficionats a la Ciència i molt bona entrada a la Setmana de la Ciència 09!

Entrades relacionades:

• http://pepquimic.wordpress.com/2009/11/09/viu-la-ciencia-per-sant-albert/
• http://pepquimic.wordpress.com/2008/11/15/sant-albert-el-gran/
• http://pepquimic.wordpress.com/2008/10/30/divulgacio-superconductivitat/

Durant tot el dia d’ahir dijous i avui divendres té lloc al Parc Científic i Tecnològic de la UdG el congrès interancional UNIVEST’09, que té per lema claus per a la participació dels estudiants a la universitat. Hi ha unes 350 persones inscrites, que han vingut de pertot arreu. Durant tota la jornada d’ahir vaig fer algunes poques aportacions via twitter amb el hahstag #univest09, ja que resultava difícil compaginar moderació de taula rodona i twittejar. Malauradament vaig tenir la impressió que pocs assistents eren 2.0.

Amb els companys de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D) hem presentat diverses comunicacions. En particular, ahir al matí vam exposar en una de les meses de comunciacions com ha evolucionat el número de fans de la pàgina del Facebook de la UdG, i també les seves interaccions, des de la seva obertura pel juny de 2009.

Ahir a la tarda vaig ser el moderador de la taula rodona S’aprèn res, estudiant a la universitat? on el professor Kenneth Bain, per videoconferència de la Montclair State University (New Jersey, prop de New York) ens va mostrar alguns exemples molt interessants de motivació de l’aprenentatge dels estudiants. El Prof. Bain té publicat un interessant llibre,

A la mateixa taula hi havia també Carmen Vizcarro, professora de la Universidad Autónoma de Madrid i membre del Grupo Bolonia Expert Team del Ministerio de Educación, i Àdam Bertran i Martínez, Coordinador de Becaris del Consell d’Estudiants de la UdG. Tots dos van fer unes excel.lents contribucions complementàries a les del Prof. Bain. Quan tingui temps les resumiré de les notes que vaig prendre, encara que suposo que ja les publicaran a les actes del congrès.

La videocoenferència transatlàntica va anar força bé fins que es va tallar el so. El pitjor, però, va ser el potipoti de fer servir tres llengües al congrès. Jo volia parlar en anglès, però no em deixaven gaire. No passa res.

(Foto: Lídia Ochoa, del facebook).

Nota: l’Àdam Bertran ha recollit la seva intervenció al seu blog. Gràcies, Adam!

Ahir al vespre va tenir lloc la Nit TIC, dins del Fòrum E-Tech, organitzat per AENTEG. Aquest any he tingut l’honor de formar part de Jurat que ha atorgat els premis, i la veritat és que ha estat una bona experiència perquè m’ha permès contrastar el meu punt de vista amb el d’altres persones que no formen part de l’àmbit acadèmic.

En l’apartat de recerca i innovació a les TIC, el premi E-Tech ha anat als meus companys de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions (IIiA) de la Universitat de Girona. Ha recollit el premi en Pep Vehí, el director d’aquest Institut, amb qui he pogut parlar-ne i felicitar-lo.

El premi de difusió de les TIC ha anat a parar als amics de STIC.CAT. L’Eduard Batlle ha fet el parlament en nom d’aquesta associació, i també hi ha estat la Trina Millan i en Toni Sellas. Amb tots ells n’he pogut parlar i els he pogut felicitar.

Un altre premi ha anat a l’empresa que ha fet el Web 2.0 de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, en l’apartat de millor iniciativa de l’àmbit local. Pel que fa a la millor tasca en llengua catalana, ha anat al projecte HealtScience (curiós que el títol sigui en anglès…)

Estic molt content que amb dos dels premiats m’hi uneixi una relació especial. A la gent de STIC.CAT, només vull desitjar-los molts d’ànims i també encoratjar-los a continuar amb iniciatives solidàries com la que fan en aquests dies, respecte del banc dels aliments. Jo ja hi he contribuït.

Le Monde d’avui, a La Toile de l’Education. publica una tira còmica sobre les amistats al Facebook… n’he vistes algunes en anglès, però aquesta és en francès i té gràcia.

Quan a començament de curs es va produir la inauguració oficial d’aquest curs a la Facultat de Lletres, el degà, Francesc Feliu, va repassar “l’estat de la Facultat”. Entre altres qüestions, va destacar el significatiu augment d’alumnes que s’ha experimentat aquest any, un fet que és degut tant per la incorporació exitosa d’un nou grau (Comunicació cultural) com per l’augment d’alumnes de tots els altres graus. El degà no va precisar tant, però entre aquests graus s’hi compta, per descomptat, el d’Història, que ha cobert 58 de les 60 places ofertes, i ha arribat, per tant, a gairebé un 100% “d’ocupació” i ha estat un any més la titulació amb més alumnes de la Facultat.

Per altra banda, el degà es va referir al procés d’elaboració dels nous graus i a la tasca que havíem fet des de les coordinacions d’estudi. Com que tampoc a la Universitat tampoc és gaire habitual que et llancin floretes, m’ha semblat apropiat reproduir les seves paraules en el bloc:

El treball que hem fet, durant més de dos anys, crec que ha estat molt satisfactori, i que avui podem mirar endavant amb la tranquil•litat d’haver posat les bases d’unes titulacions que segurament s’hauran d’acabar d’ajustar, a mesura es vagin implantant, però que ens permeten continuar amb garanties la feina de formació que ens és consubstancial. El mèrit principal d’aquest treball, he de dir-ho, correspon als coordinadors dels estudis, que han hagut d’assumir la major part de la feina, ingent, de la planificació, i que ara són els encarregats de dur a la pràctica les idees expressades en les memòries dels graus. Vull agrair-los avui públicament, als coordinadors actuals i als que ho han estat fins fa poc, la seva dedicació i la seva eficàcia.

Al reportatge s’hi entrevista la Sílvia Simon, directora de la càtedra. Una altra valoració que s’afegeix a la col.lecció. Cal donar gràcies també a les entrades d’en Francesc Balagué (Blogs i Web 2.0. Recerca i publicació científica) i de la Trina Milan (Científics 2.0, els nous herois), dos dels ponents de xerrades curtes.

A les imatges hi surto a primera fila fent servir el meu portàtil… altra gent fa servir el seu mòbil, i algun el su kindle. També algú apuntant en paper… Això sí que és una bona diversitat!